La cosa del català
Francesc Ricart
Ara som en uns moments de certa èpica i voldries que la periodicitat de la nostra revista (pobre sinyor director!) canviés a diària per poder copsar millor el fil i el batec de la cosa del català.Aveure si em sé explicar. Heu vist la riuada de mails que han corregut aquests dies –des del 8 d’octubre–, a partir de l’entrada del projecte de la Llei de llengües a les Corts d’Aragó? D’una manera espontània, com sol passar en el món telemàtic, s’ha organitzat un autèntic fòrum de participació amb aportacions ben variades al voltant de la cosa del català a la Franja. Altres vegades ho hem dit: tothom es veu amb cor de dir-hi la seua, sobre la cosa del català. I tothom és capaç d’aixecar càtedra sobre la llengua que parlem i el nom de la cosa o la propietat de la llengua (l’aberració de continuar amb el xapuarriat o amb el fragatí que vol marcar distanciament…); o bé a determinar la naturalesa dels parlants de la Franja (catalans o aragonesos?) i les seves intencions (aragonesisme o catalanisme)… I ara, amb la futura Llei, un no sap si la cosa s’aclarirà i permetrà tractar de qüestions més importants com, per exemple, del català matèria curricular a l’ensenyament o de l’ús i presència de la llengua catalana a l’administració, de l’exigència de requisit lingüístic entre el personal de les administracions, com s’impulsarà el català en els mitjans, en la vida pública, etc, etc, etc. Doncs, bé, al voltant de la primera gran notícia de l’any, han aparegut nombrosos correus que han creat polèmica i han mostrat les inquietuds i també les esperances del personal. El meu resum –dic el meu– és que apareix una certa polarització entre els qui accepten (finalment!) la catalanitat de la llengua que es parla a la Franja i ara, a més a més, s’apunten a l’«evidència» que el català sempre ha estat una llengua d’Aragó, fins i tot abans que enlloc dels territoris de parla catalana i que el mal de tot –tots els mals del català a la Franja– és degut a la cobdícia dels catalans envers la propietat de la llengua i dels territoris… L’altre pol és el de les persones que, en constatar com serà de justeta la llei i que arriba massa tard, consideren el català com un valor inalienable d’aquestes comarques, un valor compartit amb tot l’àmbit lingüístic català, amb qui haurà de treballar conjuntament per a reeixir. Aquin bàndol us apunteu? O n’hi ha més de dos? M’ho temia que eixiria algú dient que les coses no són blanques o negres, que sovint manen els tons del gris… En qualsevol cas, siguem valents i sapiguem veure que quan hi haja la Llei no es tindrà tot (ni de bon tros), sinó que l’hem de poder i saber fer servir de palanca cap a l’assoliment de la plenitud que ens proposem. Tant de bo que quan ixca aquest paper la Llei ja estiga corrent i avançant, i que els qui han anunciat tot l’estiu accions contra la presència del català (el català dels catalans, diuen) en una llei aragonesa es queden amb un pam de nas i distrets amb la seua èpica del «no hablamos catalán»