Vull ser políglota
Teresa Serrano
Estic asseguda en un banc en mig d’una gran ciutat. Passen centenars de persones, escolto una gran diversitat de llengües. I allí estic, volent abarcar-ho tot, trobant el goig al reconèixer un accent o potser una pronunciació. Quina satisfacció conèixer i comprendre els diferents sons i els gestos que els acompanyen. Les expressions facials que van canviant d’un hemisferi a l’altre, la contenció dels nòrdics davant la dispersió dels llatins. S’escolten les llengües i es veuen més dolces unes, i més greus les altres. Serioses, exaltades o relaxades, formen part d’un bagatge històric, d’una herència que es transmet en les ondes del temps. Els llenguatges es moldejen i igual que qualsevol energia es transformen per a seguir vius. Avui, en busca d’un esperanto global, es condemna a l’ostracisme a algunes llengües, s’inverteix un esforç inaudit en arremetre contra l’expressió que ens distingueix d’altres ésser vius i que, donada pels nostres ancestres, a vegades pareix oblidada. Es preten, en ocasions, imposar un idioma, enderrocant a un altre, i això es vol fer dretar a l’esquerrar, caminar contra natura, despullar d’un tros fonamental al desenvolupament d’un poble. D’altres vegades es persegueix la diferent por, s’acallan les veus que no s’entenen, es cobreixen amb el vel temerós que estén la ignorància.